Waldemar Bastos · Sofrimento

GINDUNGO_WALDEMAR_BASTOS_2
 
 

L’AUTOR

 
Waldemar Bastos (1954) va néixer a São Salvador do Congo, a Angola, un dels països més rics i devastats de l’Àfrica. Va viure enmig de tres guerres; la de la independència enfront de l’imperi colonial portuguès, la guerra civil i la que es va lliurar contra els artistes que, com ell, es posicionaven contra el règim. Al 1982, la inseguretat el va forçar a iniciar un llarg exili que el va portar fins a Brasil primer i a Portugal desprès. De formació autodidacte, la seva música va fer-se un lloc al bell mig del triangle equilàter que conformen el fado, la cançó brasilera i la rumba congolesa.
 
 

LA CANÇÓ

 
L‘interès per la música afro-portuguesa va créixer a partir de l’èxit internacional de la cantant capverdiana Cesaria Evora. Va ser llavors quan el segell discogràfic Luaka Bop es va fixar en Waldemar Bastos i al 1998 va editar “Pretaluz” (Llum Negra), un treball que explora diferents estils musicals del continent africà mentre canta a l’esperança d’un país assolat que plora per la guerra.
 
 
 

 
 

SOFRIMENTO

 
Pra quê tanta dor
Pra quê tanto odio
Se somos irmãos
Que temos (x3) que dar as mãos

Pra quê tanta dor
Pra quê tanto odio
Se somos irmãos
Que temos (x3) que dar as mãos

Olha o sofrimento
Olha o sofrimento
Que vem cá de dentro
A nossa terra está a morrer

Olha o tormento
Olha o tormento
Que vem cá de dentro
A nossa terra está a sofrer demais

Olha aquela mamã
Já não tem lágrimas
Já não tem lamento
A nossa terra está a morrer

Angola é tão grande
Tão rica e tão linda
Que dá para todos nós
E para aquela mamã
Angola

Angola é tão bela
Tão rica é tão linda
Que dá para todos nós
E para aquela mamã
Angola

Angola é tão bela
Angola é tão linda
Tão rica e tão grande
Que dá para todos nós
E para aquela mamã
Angola

Angola viva
Angola viva

SOFRIMENT

 
Per què tant de dolor?
Per què tant d’odi?
Si som germans
Ens hem de donar la mà

Per què tant de dolor?
Per què tant d’odi?
Si som germans
Ens hem de donar la mà

Mireu el sofriment
Mireu el sofriment
Que prové de l’interior
La nostra terra s’està morint

Mireu el turment
Mireu el turment
Que prové de l’interior
La nostra terra està patint massa

Mireu aquesta mare
Ja no té llàgrimes
Ni tan sols es lamenta
La nostra terra s’està morint

Angola és tan grandiosa
Tan rica i tan bonica
Que hi ha espai per a tots nosaltres
I per aquella mare
Angola

Angola és tan bonica
Tan rica i tan bella
Que hi espai per a tots nosaltres
I per aquella mare
Angola

Angola és tan bonica
Angola és tan bella
Tan rica i tan grandiosa
Que hi ha espai per a tots nosaltres
I per aquella mare
Angola

Angola viva
Angola viva

 
 
 

Anuncis
Waldemar Bastos · Sofrimento

Eric Bibb · Refugee Moan

bibb_Press3_Foto_Iza-Boëthius  
 

L’AUTOR

 
Eric Bibb (Nova York, EEUU, 1951), veterà de l’escena del blues, és un emigrant. Ha viscut a Escandinàvia des dels anys 70, quan va abandonar els Estats Units desil·lusionat amb el despropòsit de la guerra de Vietnam i el que considera un fracàs del Moviment pels Drets Civils. Va néixer en una família amb un pedigrí musical il·lustre, fet que li va permetre viure exposat a una desfilada constant de les personalitats més rellevants del món del folk, el blues i la música ètnica nord-americana. Aquest eclecticisme es va convertir en força motriu fonamental del desenvolupament de la seva pròpia carrera artística, que ja l’ha vist editar una trentena llarga de discos.
 
 

LA CANÇÓ

 
La inquietud davant la situació dels refugiats de tot el món el va moure a abordar aquest drama a “Migration Blues” (2017), una col·lecció de cançons acústiques i textos planers que assenyalen la por i la ignorància com a principal problema, no pas els propis refugiats, als que qualifica de “companys valents que escapen de situacions extremes”. El disc obre amb “Refugee Moan”, una pregària per l’estabilitat i l’alliberament que troba inspiració en paraules de la poetessa Warsan Shire: “Ningú deixa casa seva llevat que casa seva sigui la boca d’un tauró. Ningú posa els seus fills en una barca llevat que l’aigua sigui més segura que la terra”.

 
 

 
 

REFUGEE MOAN

 
If there’s a train that will take me there
Take me where I can live in peace
Oh, Lord, take me onboard, don’t leave me here
Let me ride that train
 
If there’s a ship gettin’ ready to sail
Let me stand at the rail when it pulls from shore
Deliver me from this place I know
Desecrated by the madness of war
 
If there’s a road to a peaceful country
Where the people have pity on a homeless man
Lord, make that highway my way
Make it my road to the Promised Land
 
Send a prayer to provide protection
For all the people in the world just like me
Lord, I’ll pray each an’ every night
Charge my connection, Lord, help me pray
 
If there’s a day in our tomorrow
When fear an’ sorrow is all gone
Send us a song to keep us strong
Lord, keep us singin’ as we carry on

CLAM DEL REFUGIAT

 
Si hi ha un tren que em porti allà
Porteu-me on pugui viure en pau
Oh, Senyor, feu-m’hi pujar, no em deixeu aquí
Deixeu-me viatjar en aquell tren
 
Si hi ha un vaixell preparant-se per navegar
Deixeu-me ser allà dalt quan s’allunyi de la costa
Allibereu-me d’aquest lloc
Profanat per la bogeria de la guerra
 
Si hi ha un camí cap a un país pacífic
On la gent tingui pietat d’un sense sostre
Senyor, feu d’aquella via la meva ruta
Feu que sigui el meu camí a la Terra Promesa
 
Envieu una pregària que ofereixi protecció
A tota la gent del món que es troba com jo
Senyor, pregaré sens falta cada nit
Dóna’m força, Senyor, ajuda’m a pregar
 
Si hi ha un dia en el nostre demà
On la por i la pena hagin desaparegut del tot
Envieu-nos una cançó que ens mantingui forts
Senyor, feu que l’anem cantant mentre avancem

 
 
 

Eric Bibb · Refugee Moan

Baracutanga · Son de la condenada

Baracutanga north south
 
 

ELS AUTORS

 
Baracutanga s’ha anat obrint camí en l’escena musical nord-americana, principalment entre el públic llatí, amb una adaptació de ritmes sud-americans i afrocubans que barreja tradicions ancestrals amb sensibilitat moderna, celebra el pluralisme cultural i proposa construir ponts entre nord i sud per superar barreres discriminatòries. La diversitat també és present en la pluralitat dels seus integrants, doncs aquesta banda d’Alburquerque (Nou Mèxic, EEUU) es compon de set músics provinents de fins a quatre països diferents (Perú, Bolívia, Ecuador i Estats Units).
 
 

LA CANÇÓ

 
L’any 2015 editen “Importados”, un debut discogràfic que convida tant al ball com a la reflexió a través de textos durs que posen l’accent sobre realitats incòmodes en plena era Trump. A “Son de la condenada”, una dona que migra per buscar oportunitats al nord veu com el seu somni nord-americà es converteix en un malson.
 
 

 

SON DE LA CONDENADA

 
Me fui sin mirar atrás… tatay
Sin saber a qué enfrentar… caray
Lo poco que pude ahorrar… yayay
Lo tuve que malgastar
 
Coyotes alimenté… verás
De narcos yo me escapé… verdad
Desiertos atravesé… sin par
Y ríos a nado crucé
 
Seguía sin claudicar… tenaz
Para algún día llegar… en paz
Las balas oí silbar… rozar
Descalzo tuve que andar
 
Por muchos me hice odiar… porqué?
Amigos hice al pasar… más bien
Algunos miré morir… pesar
Y a otros pude salvar
 
Andar, andar sin descansar
Volver atrás ya no va a dar
Tragándome las penas
Lo importante es llegar
 
Y finalmente llegué… reí
Y mis heridas curé… al fin!
A mi familia llamé… lloré
Hasta un perro adopté
 
Volviendo de trabajar… sudor
Alguien se me acercó… cowboy
Con odio en su mirar… matar
Y solo un ruido escuché
 
Andar, andar sin descansar
Volver atrás ya no va a dar
Tragándome las penas
Lo importante es llegar
 
 
  

 

Baracutanga · Son de la condenada