Migracions · Un Poema en Quatre Paraules

diversidad
 
La mobilitat humana, avui en dia, s’ha convertit en un fenomen simultàniament global i estructural. Les migracions constitueixen una mena de termòmetre per mesurar l’impacte dels canvis. Són moviments visibles de transformacions invisibles. Ones superficials de corrents subterrànies profundes. Les revolucions socioeconòmiques i político-culturals acostumen a ser precedides o seguides de grans desplaçaments humans en massa. Si em permeten, encara que no sigui un poeta com en Pere Casaldàliga, podem parlar de les migracions a través d’un poema construït amb quatre paraules claus, paraules-símbol, extretes de l’experiència i de l’imaginari dels propis migrants.

 

La maleta

 
Què porten a la maleta i a l’equipatge els prop de 220 milions de migrants que actualment resideixen fora del país en què van néixer, segons estimacions de l’ONU? O els 25 milions de refugiats i pròfugs que recorren les carreteres del món? Evidentment, porten ferides de dècades, de segles; porten dolor i sofriment. Però porten també -i això és el més important- fe, esperança i somni. Al mateix temps, fugen i busquen. Fugen de l’infern de la pobresa i de l’abandó, de l’opressió i de l’explotació, de la guerra i de la violència, de la persecució i la mort; busquen noves alternatives a la vida, a una existència que sempre se’ls va revelar àrida i adversa.

Tossudament resisteixen, tossudament caminen, tossudament sominen. Parafrasejant l’escriptor brasiler Euclides Da Cunha, “el migrant és abans de tot un fort”. A més de la roba i altres objectes, porten a la maleta desitjos, valors culturals, tradicions primordials, icones religioses en els quals dipositen el demà desconegut i incert. Es desplacen perquè tenen la vida amenaçada, però també perquè la volen reconstruir sobre una terra a la que puguin anomenar pàtria.

D’aquí la necessitat de sentir les seves històries, conrear la memòria personal i col·lectiva, com tractem de fer a les cases i centres d’acolliment per a migrants. També ho fem en les parròquies multiètniques i pluriculturals. Constitueixen llocs de trobada, de convivència i de rescat de la pròpia història de la vida. L’objectiu és trobar en la seva pròpia trajectòria motivacions per seguir endavant, aprendre dels fracassos i èxits de l’existència. Les llagues del passat, quan són expressades i verbalitzades, tendeixen a cicatritzar. Poden transformar-se en plataformes per a nous combats. Les seves vides i les seves històries contenen elements alliberadors, en la mateixa mesura en que s’aventuren per camins ignorats i en la mesura que no es deixen abatre.

 

Els peus

 
Què diuen els peus dels més de 500 mil refugiats i pròfugs que, al marge sud de la Mediterrània, en els ports de Líbia, es disposen a creuar les seves aigües amb destinació al sud d’Itàlia? O els hispanoamericans que intenten travessar la frontera entre Mèxic i Estats Units, o entre Guatemala i Mèxic? Sí, els peus també parlen! I ho fan amb gran saviesa. Qui molt camina, aprèn a depurar la maleta, l’ànima i la pròpia existència. Aprèn a distingir el que és essencial del que és secundari, a carregar només el necessari, desfent-se d’allò que és superflu. I quan els peus es creuen i tornen a creuar en els encreuaments de camins, en els pous de trobada, donen lliçons que a vegades la raó desconeix, per parafrasejar el personatge de Shakespeare…

Lliçons de set i d’aigua. Què diuen aquestes lliçons? Ningú és solament aigua i ningú és solament set; ningú és aigua sempre i ningú és sempre set. Tots formem una barreja ambigua d’aigua i set, de potencialitats positives i tendències negatives. D’aquí ve la necessitat de la trobada, del pou. Allí, a la vora del pou, aigua i set es fonen, es complementen, s’enriqueixen recíprocament. Il·lustrava en aquest aspecte la trobada de Jesús i la Samaritana, en el capítol quart de l’Evangeli de Joan. Jesús té set i demana aigua. Però en el transcurs de l’episodi la situació s’inverteix: l’assedegat ofereix una estranya aigua i una set no menys estranya. El relat juga simbòlicament amb dues persones, dos tipus de set i dos tipus d’aigua, típic de la teologia de l’evangelista Joan. De fet, en els relats evangèlics, dues vegades Jesús revela la seva set.
Una actitud així demostra la importància de les trobades entre migrants, en el llarg i penós procés d’inculturació. En aquestes, aigua i set es barregen. Valors i contravalors es confronten i xoquen. I en aquest procés es va fent la depuració, la purificació i el creixement recíproc. Però el procés pressuposa capacitat d’escolta, d’obertura, de tolerància, de perdó i de diàleg. Qui te la pretensió de posseir solament aigua, tal vegada tingui tanta set que ni tan sols se n’adona. Pitjor encara, l’aigua parada i immutable tendeix a podrir-se, i es torna inutilitzable.

 

La mirada

 
Què tenen a la mirada els milions de migrants africans, asiàtics i hispano-americans que arriben als països europeus? O els peruans, bolivians, xilens i paraguaians a Buenos aires o Sao Paulo? I més encara els indonesis, filipins i vietnamites a Austràlia, a Xina o a Japó? D’entrada, els moviments migratoris obren nous horitzons, eixamplen “l’espai de la tenda” i “amplien el concepte de pàtria”. Mantenen viva la utopia de l’esperança al mig d’un món sense esperança.

Agafem a metàfora de l’arbre. Abans de créixer cap a dalt, creix cap a baix. Abans de buscar el cel blau, l’aire lliure i la llum del sol, les seves arrels s’enfonsen en el ventre humit i fosc de la terra. Abans de produir fulles, flors i fruits, produeix arrels. Són aquestes les que es nodreixen dels ingredients necessaris per al creixement. Abans de pujar, la llavor cau al més profund de la seva naturalesa més íntima. Per després extreure la saba i la sang que regarà la seva vida.

El mateix s’aplica amb la utopia dels migrants. S’alimenta principalment de la terra on van néixer i per on van passar. Destil·len el patiment i l’esperança de la terra que els va veure néixer, de la terra on van enterrar els seus avantpassats o el camí que van haver de recórrer. S’alimenten dels vents que bufen les espelmes d’un futur encara incert, però sempre desitjat amb ansietat. Llavors sí, després d’establir les arrels a terra, aixequen la mirada cap a l’horitzó. Creuen la llibertat i el somni d’una nova vida, d’un demà recreat, de la gran utopia. Per volar necessiten les ales, sens dubte, però també els peus. La utopia és això: peus i arrels ferms en la terra dura de la realitat, les ales obertes per a vols cada cop més alts i més valents.
La mirada dels migrants coneix el no-lloc, la frontera. No-lloc dels indocumentats, sense papers, sense família; els orfes, els solitaris i perduts. Però precisament aquesta “no-lloc” es converteix en el “millor lloc” per construir els fonaments d’un “nou lloc”. Qui passa pel no-lloc i l’experiència de la frontera, té l’ànima més oberta a la novetat, de la mateixa manera que els que neixen en un bressol d’or temen els canvis. “Els pobres entraran primer al Regne de Déu”, deia Jesús!

Jesús va néixer i morir fora de les muralles de la ciutat, en un no-lloc, marginat a la perifèria o en les regions frontereres. “No hi havia lloc per a ells”, diu el relat evangèlic. És allà on el Regne de Déu submergeix les seves arrels més profundes. També durant el seu ministeri públic “no tenia una pedra on reposar el cap”, diuen els mateixos relats. Profeta itinerant de Natzaret, profeta que amplia les fronteres de la pàtria a nous confins i, per això mateix, pelegrí de la utopia del Regne.

 

La pàtria

 
Quina és la pàtria dels 30 milions d’hispano-americans que resideixen als Estats Units? Quina és la pàtria dels que es van aventurar en un viatge sense retorn a la recerca de treball, justícia i pau? Una manifestació realitzada a Los Angeles (EUA) fa uns anys ens dóna la resposta: “We are America”, deia la pancarta al mig de la multitud d’immigrants. De la mateixa manera que els immigrants són América, Europa, Austràlia, Japó, etc. I hi són en la mesura que representen sang nova en organismes debilitats, aire primaveral en les societats que s’aproximen a la tardor i a l’hivern.

En aquest sentit, els migrants mai seran només víctimes. Seran també subjectes, profetes o protagonistes. El fet de migrar, per si sol, és prova d’això. De forma conscient o inconscient per una banda, els moviments migratoris denuncien el país o regió d’origen, pel fet d’abandonar els seus propis conciutadans; per altra banda anuncien la necessitat de canvis urgents, necessaris i estructurals en les relacions socioeconòmiques i politicoculturals a nivell internacional, regional, nacional i local. En marxar, el migrant posa en marxa la seva pròpia història. Obrint-li improvisadament horitzons nous i inesperats. I anuncien un nou concepte de ciutadania sense fronteres, de pàtria universal.

Des d’aquella perspectiva, la mobilitat humana avui representa un gran desafiament a la democràcia. Les anomenades democràcies històriques o tradicionals es fonamenten, en general, en una correcta homogeneïtat de la llengua, cultura, territori i història. El gran desafiament en el dia d’avui és construir societats democràtiques amb pobles heterogenis, multiètnics i pluriculturals. Això exigeix un passatge del multi-culturalisme a l’interculturalisme. És a dir, no n’hi ha prou amb la convivència i la tolerància més o menys pacífica. Cal avançar en direcció a l’escolta, a la confrontació i al diàleg, de cara a un enriquiment mutu. El desafiament representa el procés de passar del “gueto” (aïllat i tancat) a la comunitat (oberta i plural). És la tasca de construir societats solidàries, socialment i ecològicament justes, signes vius de la Pàtria definitiva.

 

Alfredo J. Gonçalves cs

Ponència a la trobada anual de l’Associació Araguaia (Març 2015)
 
 
 

Anuncis
Migracions · Un Poema en Quatre Paraules

Ojos de Brujo · Baraka

ojosdebrujo
 

ELS AUTORS

 
La banda Ojos de Brujo neix amb la idea de fer música partint del flamenc i oberta a d’altres estils, també amb arrels calós, especialment del Sud. La primera llavor neix cap al 1990 quan Ramon Giménez (guitarra flamenca) i Juanlu (baixista) es coneixen i comencen a tocar junts. Després s’hi ajunta Marina amb el seu embruix inconfusible… i construeixen un grup sòlid i experimental que produeix un seguit de treballs fins la seva dissolució el 2013.
 

LA CANÇÓ

 
Tanca el disc Aocaná (“Ara, amb cor” en caló), que es passeja i entre dins de diversos personatges i àmbits que pateixen – patim – els desastres del neocapitalisme salvatge, de la societat excloent que hem organitzat, i convida a tenir la força interna suficient per, no només sobreviure-hi, sinó viure-hi i transformar-la. “Baraka” és una de tantes històries viscudes en àmbits migratoris al nostre país, al nostre continent.

 

 

BARAKA (*)

 
Fatigas sí, pero no tantas
Que a fuerza de tanto golpe
Hasta el hierro se quebranta
Carrera de fondo y sin fin
Zapatillas adidas
Y qué lejos tu porvenir
Fiel compañero del viento
Destino caprichoso
No se está un minuto quieto
Si al final decides respirar
Fiel compañero del viento

Encrucijada
Oculto en los portales
Pensando en la madre
Que le vió nacer
Y es que está lejos
Ya no la siente
Aunque a veces la piensa
Y al anochecer
Y es que está lejos
Ya no la siente
Aunque a veces la piensa
Y al anochecer

Sendero oscuro
De un corredor
Dejó su pueblo

Sus paisajes y al partir
Tó se lo jugó
Camino oscuro
De un corredor
Quemando asfalto
Acelera hecha correr
Otro callejón
Baraka grita en la calle
Baraka no le responde
Jakin no tiene papeles
Ni número de identidad
Pensando en esta carrera
No divisa un horizonte
Siente un cansancio tan grande
Y un descuido del pasado
Tal vez mejore el presente
Si resisto esta plegaria
Cultivo una gran amistad
Virgen de los imposibles
Tal vez mejore el presente
Si resisto esta plegaria

Baraka
Baraka
Nai na naina
Nai na naina
Baraka
Baraka
Nai na naina
Nai na naina

 
 
(*) La paraula àrab baraka o barakah (بركة) significa “benedicció” divina. En general es diu que algú “té baraka” quan ha superat favorablement una situació molt perillosa.
 
 
 

Ojos de Brujo · Baraka

Sílvia Pérez Cruz · Corrandes d’Exili

silvia_perez_cruz
 

ELS AUTORS

 

Joan Oliver (Pere Quart)

El poema. Compromès amb el projecte republicà, al final de la guerra civil va acompanyar l’exili de poetes, intel·lectuals i artistes. Després, des de França, anà cap a Amèrica Llatina on, a més de participar en diverses iniciatives culturals i polítiques, continuà la seva obra poètica. Després de la mort del dictador, retornà a Catalunya. És considerat un dels poetes i dramaturgs més importants de la literatura catalana.

Lluís Llach

La música. De tothom és conegut el seu lligam amb la poesia de Pere IV i el seu compromís amb els processos de lluita per recuperar les llibertats i la identitat del poble català. Una de les formes de no perdre la memòria ha estat la de recuperar poemes i paraules d’alguns dels nostres poetes.

 

LA INTÈRPRET

 

Sílvia Pérez Cruz

En la mateixa línia de no perdre els fils de la nostra memòria històrica, enmig de molts treballs d’una gran riquesa i diversitat d’estils, la cantant empordanesa Sílvia Pérez Cruz ha recuperat cançons del bàndol republicà. També el text de Pere Quart musicat per Lluís Llach.

 

LA CANÇÓ

 
L’esperança, la pena, els somnis, l’amor per la terra pròpia i l’enyorança de l’exiliat són presents a “Corrandes d’Exili”, un dels poemes més coneguts de Pere Quart. El text inicia el quart capítol del poemari “Saló de Tardor”, publicat per l’autor el 1947 a Santiago de Xile, on aleshores estava exiliat. Versa sobre els republicans que hagueren d’exiliar-se el 1939 després de la seva derrota durant la guerra civil espanyola i es considera un poema íntimament relacionat amb l’autor, ja que ell mateix va haver de fugir en haver mostrat suport explícit al bàndol republicà. La interpretació de la cançó que fa Sílvia Pérez Cruz omple de dramatisme i emocions el text de Pere Quart i ajuda a reviure drames passats i presents.

 

 

CORRANDES D’EXILI

 
Una nit de lluna plena
Tramuntàrem la carena
Lentament, sense dir res
Si la lluna feia el ple
També el féu la nostra pena

L’estimada m’acompanya
De pell bruna i aire greu
Com una Mare de Déu
Que han trobat a la muntanya

Perquè ens perdoni la guerra
Que l’ensagna, que l’esguerra
Abans de passar la ratlla
M’ajec i beso la terra
I l’acarono amb l’espatlla

A Catalunya deixí
El dia de ma partida
Mitja vida condormida
L’altra meitat vingué amb mi
Per no deixar-me sens vida

Avui en terres de França
I demà més lluny potser
No em moriré d’enyorança
Ans d’enyorança viuréEn ma terra del Vallès
Tres turons fan una serra
Quatre pins un bosc espès
Cinc quarteres massa terra
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala
L’ermita dalt del pujol
I a la plana un tenderol
Que batega com una ala

Una esperança desfeta
Una recança infinita
I una pàtria tan petita
Que la somio completa

 
 
 

Sílvia Pérez Cruz · Corrandes d’Exili

Souad Massi · Dar Dgedi

souadmassi
 

L’AUTORA

 
Souad Massi canta cançons d’enyor, per l’amor perdut o per la pròpia terra perduda, que va canviar per París després de rebre amenaces de mort enmig de la brutal guerra civil del seu país, Algèria. Amb arrels en els cantants populars maudlins, la separa de bastants d’ells la seva consciència sòcio-política que neix de la propia experiencia personal.
 

LA CANÇÓ

 
La cançó “Dar Djedi” (“La casa del meu avi”) enyora aquell espai, enmig de boscos i muntanyes, on una certa precarietat es convertia en seguretat personal, espai d’arrels i certeses, bellesa i identitats personals. Amb tocs musicals molt diversos, el disc del qual forma part, “Mesk Elil”, fou premiat com a millor disc de Músiques del Món de l’any 2006.

 

 

DAR DGEDI

 
Neskoun fi dar mebniya blehjer
Skaf fiha rachi mkassar
Bàida àla nass fi wast chjer
Bekri kanet tban li kssar

Tban li kssar, tbanli kssar
Kanheb do nestena nhar
Kanheb leskhoun ncheàel nar
Kanheb nechreb men lwad nàamer
Kanheb nebki netfeker
Netfeker, netfeker

Rani sakna wahdi
Àaycha fi tarf edenya
Eddar li bnaha jeddi
Felekher malkit ghir hiya
Walit nehder wahdi
Wamàa li chfaw halia
Ddar li bnaha jeddi

Felekher malkit ghir hiya
Mankhafchi lhal yetkeleb
Kitssab cheta o tchamakh lekssar
Men bekri wejedt lehteb
Htana walit nehsseb
Tyalemt nehsseb

LA CASA DEL MEU AVI

 
Visc en una casa de pedra
El sostre té algunes escletxes
Lluny, fora de la vista, enmig dels arbres
Una vegada em semblava un palau a mi

Visc enmig de les muntanyes
Quan tinc set vaig a la Font
Quan tinc fred encenc el foc
Quan vull llum espero el dia
Quan vull plorar, ho recordo

Visc sola al final del món
La casa que el meu avi va construir
Era el meu únic refugi
Vaig acabar dient-m’ho a mi
I a la poca gent que em recorda
La casa que el meu avi va construir
Era el meu únic refugi

No tinc por del mal temps
Quan plou, la teulada tremola
Però tinc recursos per molt temps
I he après a estar preparada
Visc sola al final del món

 
 
 

Souad Massi · Dar Dgedi

Toumani i Sidiki Diabaté · Lampedusa

Mali. Bamako. 01/2013. Toumani et Sidiki Diabate. At their home. Kora.

 

ELS AUTORS

 
Toumani Diabaté (Bamako, Mali, 1965) és un ídol nacional al seu país, un dels artistes més populars de la música africana i un virtuós de la kora, una mena d’arpa rústica africana de 21 cordes. El seu pare ja la tocava. I el pare del seu pare també. De fet, Toumani representa la generació número 71 en la transmissió intergeneracional d’ensenyaments musicals dels Diabaté. Escoltar-lo és gaudir del so d’un arbre genealògic que, des de 1300, nodreix les seves arrels amb les mateixes melodies. Tant és així que el fill de Diabaté, de 21 anys, també es va fer músic i va aprendre a tocar la kora. Ell representa la 72ª generació.

 

LA CANÇÓ

 
Al 2014, pare i fill van enregistrar conjuntament “Toumani & Sidiki”, un disc que fon passat i present de l’instrument que durant segles havien utilitzat els griots i que transmet tradició, emoció i elegància. Entre els 10 temes instrumentals que componen el disc destaquem “Lampedusa”, un lament pels 360 emigrants libanesos que van morir l’octubre de 2013 quan intentaven arribar a la costa europea.

 

 
 
 

Toumani i Sidiki Diabaté · Lampedusa

Bruce Springsteen · Across the Border

brucespringsteen

 

L’AUTOR

 
Al llarg de quatre dècades, Bruce Springsteen (Freehold, NJ, Estats Units,1949) s’ha anat elevant com a fenomen cultural, cantautor eloqüent, renovador del folk, heroi de la classe treballadora i força pel canvi polític i social. És reconegut com un dels millors retratistes del cor i dels carrers en el rock.

 

LA CANÇÓ

 
Al 1996 es va mostrar com un cronista madur a través de “The Ghost of Tom Joad”, un disc escruixidor de folk contemporani que va donar veu als que no la tenen: immigrants, excarcerats, amants amb cicatrius, delinqüents, aturats… A la recta final del disc hi trobem la cançó “Across The Border”, l’oració d’un amant en la vigília d’un intent de creuament fronterer.

 

 

ACROSS THE BORDER

 
Tonight my bag is packed
Tomorrow I’ll walk these tracks
That will lead me across the border

Tomorrow my love and I
Will sleep ‘neath auburn skies
Somewhere across the border

We’ll leave behind my dear
The pain and sadness we found here
And we’ll drink from the Bravo’s muddy waters

Where the sky grows grey and white
We’ll meet on the other side
There across the border

For you I’ll build a house
High up on a grassy hill
Somewhere across the border

Where pain and memory
Pain and memory have been stilled
There across the border

And sweet blossoms dills the air
Pastures of gold and green
Roll down into cool clear waters

And in your arms ‘neath the open skies
I’ll kiss the sorrow from your eyes
There across the border

Tonight we’ll sing the songs
I’ll dream of you my corazon
and tomorrow my heart will be strong

And might the saints’ blessing and grace
Carry me safely into your arms
There across the border

For what are we
Without the hope in our hearts
That someday we’ll drink from God’s blessed waters

And eat the fruit from the vine
I know love and fortune will be mine
Somewhere across the border

A L’ALTRE COSTAT DE LA FRONTERA

 
Aquesta nit tinc la bossa enllestida
Demà caminaré per aquests camins
Que em portaran a l’altre costat de la frontera

Demà el meu amor i jo
Dormirem sota cels rogencs
En algun lloc a l’altre costat de la frontera

Estimada, deixarem enrere
El dolor i la tristesa que trobem aquí
I beurem l’aigua fangosa del Río Bravo

On el cel creix ample i gris
Ens reunirem a l’altra banda
Allà, a l’altre costat de la frontera

Construiré una casa per a tu
Sobre un turó cobert d’herba
En algun lloc a l’altre costat de la frontera

On el dolor i el record
Dolor i record s’hagin esvaït
Allà, a l’altre costat de la frontera

On el dolç aroma de les flors ompli l’aire
On les pastures verdes i daurades
Llisquin cap a aigües fredes i netes

I als teus braços, sota cels oberts
Et besaré i esborraré la tristesa dels teus ulls
Allà, a l’altre costat de la frontera

Aquesta nit cantarem les cançons
Somiaré amb tu, amor meu
I demà el meu cor serà fort

Que la gràcia i la benedicció dels Sants
Em portin als teus braços sa i estalvi
Allà, a l’altre costat de la frontera

Perquè, què som nosaltres
Sense l’esperança en els nostres cors
Que algun dia beurem de les aigües beneïdes pel Senyor
I menjarem la fruita de la vinya?
Sé que l’amor i la fortuna seran meus
En algun lloc a l’altre costat de la frontera

 
 
 

Bruce Springsteen · Across the Border

Gianmaria Testa · Una Barca Scura

GianMaria-Testa

 

L’AUTOR

 
Gianmaria Testa (Cuneo, Itàlia, 1958) és un cantautor refinat però de veu ronca, dels que han convertit la seva afició en ofici. Molt influenciada pels grans noms de la chanson francesa, la seva música beu de fonts tradicionals i evoca, entre d’altres, l’havanera, el tango i la bossa nova.

 

LA CANÇÓ

 
La cançó “Una Barca Scura” forma part de “Da Questa Parte del Mare”, un disc conceptual que centra la la seva temàtica en les migracions modernes. Al llarg de tot el disc, la poesia de Testa reflexiona sobre el desarrelament i les raons per les quals tantes persones se sotmeten als sofriments de sortir del seu propi país, creuant deserts i mars a la recerca d’una vida millor.

 

 

UNA BARCA SCURA

 
In fondo al mare canta
una sirena
Tutta la notte canta
e canta piano
per chi la vuol sentir
si sente appena
In fondo al mare canta
una sirena
E in mezzo al mare va
una barca scura
che ha perso il vento perso
dalla sua vela
e chi la sta aspettar
la aspetta ancora
In mezzo al mare va
una barca scura

In fondo al mare
In fondo al mar profondo
Ci lascio il canto mio che nn consola
per chi è partito e si è perduto al mondo
In fondo al mare
In fondo al mar
In fondo

UNA BARCA OBSCURA

 
Al fons del mar canta
Una sirena
Durant tota la nit canta
I canta suau
Per qui la vol sentir
Se sent fluixet
Al fons del mar
Canta una sirena
Una sirena

I al mig del mar navega
Una obscura barca
Que ha perdut el vent
De la seva vela
I qui l’està esperant
L’espera encara
Al mig del mar navega
Una obscura barca

Al fons del mar
Al fons del mar profund
Us deixo el meu cant que no consola
Pel qui ha partit i que el món ha perdut
Al fons del mar
Al fons del mar
Al fons

 
 
 

Gianmaria Testa · Una Barca Scura