logo_oikia_blau_gros

Des d’Oikia, amb la col·laboració de la Coordinadora d’Associacions de Nouvinguts/des i el Grup de Diàleg Interreligiós. Tan simple com unes cançons i unes lletres que ens posem a les mans, a l’oïda, a la mirada, al cor. Cançons que parlen de molts homes i dones. Herois. Heroïnes. Vius. Morts. Que ens serveixi per fer memòria i present col·lectiu. Per fer futur de dignitat viscuda.

Anuncis
Citació

Eric Bibb · Refugee Moan

bibb_Press3_Foto_Iza-Boëthius  
 

L’AUTOR

 
Eric Bibb (Nova York, EEUU, 1951), veterà de l’escena del blues, és un emigrant. Ha viscut a Escandinàvia des dels anys 70, quan va abandonar els Estats Units desil·lusionat amb el despropòsit de la guerra de Vietnam i el que considera un fracàs del Moviment pels Drets Civils. Va néixer en una família amb un pedigrí musical il·lustre, fet que li va permetre viure exposat a una desfilada constant de les personalitats més rellevants del món del folk, el blues i la música ètnica nord-americana. Aquest eclecticisme es va convertir en força motriu fonamental del desenvolupament de la seva pròpia carrera artística, que ja l’ha vist editar una trentena llarga de discos.
 
 

LA CANÇÓ

 
La inquietud davant la situació dels refugiats de tot el món el va moure a abordar aquest drama a “Migration Blues” (2017), una col·lecció de cançons acústiques i textos planers que assenyalen la por i la ignorància com a principal problema, no pas els propis refugiats, als que qualifica de “companys valents que escapen de situacions extremes”. El disc obre amb “Refugee Moan”, una pregària per l’estabilitat i l’alliberament que troba inspiració en paraules de la poetessa Warsan Shire: “Ningú deixa casa seva llevat que casa seva sigui la boca d’un tauró. Ningú posa els seus fills en una barca llevat que l’aigua sigui més segura que la terra”.

 
 

 
 

REFUGEE MOAN

 
If there’s a train that will take me there
Take me where I can live in peace
Oh, Lord, take me onboard, don’t leave me here
Let me ride that train
 
If there’s a ship gettin’ ready to sail
Let me stand at the rail when it pulls from shore
Deliver me from this place I know
Desecrated by the madness of war
 
If there’s a road to a peaceful country
Where the people have pity on a homeless man
Lord, make that highway my way
Make it my road to the Promised Land
 
Send a prayer to provide protection
For all the people in the world just like me
Lord, I’ll pray each an’ every night
Charge my connection, Lord, help me pray
 
If there’s a day in our tomorrow
When fear an’ sorrow is all gone
Send us a song to keep us strong
Lord, keep us singin’ as we carry on

CLAM DEL REFUGIAT

 
Si hi ha un tren que em porti allà
Porteu-me on pugui viure en pau
Oh, Senyor, feu-m’hi pujar, no em deixeu aquí
Deixeu-me viatjar en aquell tren
 
Si hi ha un vaixell preparant-se per navegar
Deixeu-me ser allà dalt quan s’allunyi de la costa
Allibereu-me d’aquest lloc
Profanat per la bogeria de la guerra
 
Si hi ha un camí cap a un país pacífic
On la gent tingui pietat d’un sense sostre
Senyor, feu d’aquella via la meva ruta
Feu que sigui el meu camí a la Terra Promesa
 
Envieu una pregària que ofereixi protecció
A tota la gent del món que es troba com jo
Senyor, pregaré sens falta cada nit
Dóna’m força, Senyor, ajuda’m a pregar
 
Si hi ha un dia en el nostre demà
On la por i la pena hagin desaparegut del tot
Envieu-nos una cançó que ens mantingui forts
Senyor, feu que l’anem cantant mentre avancem

 
 
 

Eric Bibb · Refugee Moan

Baracutanga · Son de la condenada

Baracutanga north south
 
 

ELS AUTORS

 
Baracutanga s’ha anat obrint camí en l’escena musical nord-americana, principalment entre el públic llatí, amb una adaptació de ritmes sud-americans i afrocubans que barreja tradicions ancestrals amb sensibilitat moderna, celebra el pluralisme cultural i proposa construir ponts entre nord i sud per superar barreres discriminatòries. La diversitat també és present en la pluralitat dels seus integrants, doncs aquesta banda d’Alburquerque (Nou Mèxic, EEUU) es compon de set músics provinents de fins a quatre països diferents (Perú, Bolívia, Ecuador i Estats Units).
 
 

LA CANÇÓ

 
L’any 2015 editen “Importados”, un debut discogràfic que convida tant al ball com a la reflexió a través de textos durs que posen l’accent sobre realitats incòmodes en plena era Trump. A “Son de la condenada”, una dona que migra per buscar oportunitats al nord veu com el seu somni nord-americà es converteix en un malson.
 
 

 

SON DE LA CONDENADA

 
Me fui sin mirar atrás… tatay
Sin saber a qué enfrentar… caray
Lo poco que pude ahorrar… yayay
Lo tuve que malgastar
 
Coyotes alimenté… verás
De narcos yo me escapé… verdad
Desiertos atravesé… sin par
Y ríos a nado crucé
 
Seguía sin claudicar… tenaz
Para algún día llegar… en paz
Las balas oí silbar… rozar
Descalzo tuve que andar
 
Por muchos me hice odiar… porqué?
Amigos hice al pasar… más bien
Algunos miré morir… pesar
Y a otros pude salvar
 
Andar, andar sin descansar
Volver atrás ya no va a dar
Tragándome las penas
Lo importante es llegar
 
Y finalmente llegué… reí
Y mis heridas curé… al fin!
A mi familia llamé… lloré
Hasta un perro adopté
 
Volviendo de trabajar… sudor
Alguien se me acercó… cowboy
Con odio en su mirar… matar
Y solo un ruido escuché
 
Andar, andar sin descansar
Volver atrás ya no va a dar
Tragándome las penas
Lo importante es llegar
 
 
  

 

Baracutanga · Son de la condenada

Ndala Kasheba · Refugees

ndala kasheba 002
 
 

L’AUTOR

 
Els conflictes i l’agitació política al Congo dels anys seixanta van fer que un gran número de bandes de les regions orientals del país sentissin la necessitat de buscar ambients més tranquils on poder tocar. Molts músics van fer les maletes i van marxar cap a Uganda, Kènia i altres països veïns. Ndala Kasheba (Lubumbashi, Rep. Democràtica del Congo, 1947 – Daar es-Salam, Tanzània, 2004) va viatjar fins a Tanzània, on a través de diferents formacions va anar desenvolupant el so acústic de la guitarra de dotze cordes que caracteritza el seu univers musical. Va viure trenta anys de la seva vida com a refugiat.
 
 

LA CANÇÓ

 
Kasheba es va acompanyar de les veus dels nens d’YCIC, una organització de Dar es-Salam que treballa amb infants abandonats, per enregistrar “Refugees”, una cançó que exigeix un món millor i que va dedicar als seus fills i als fills dels refugiats de tot el món. El vídeo original d’aquest tema es va gravar a Tanzània, si bé el director va plantejar la idea de muntar un projector a la finestra d’un cotxe i projectar les imatges en carrers de Los Angeles (EEUU) on cada nit hi pernocten més de cent-mil sense sostre. El resultat vol ser una expressió visual poètica que il·lustri els obstacles comuns als que s’enfronten totes les nacions que treballen per aconseguir la igualtat i la dignitat per a tots.
 
 

 

REFUGEES

 
La liberté
La paix
La fraternité
Ce monde nous appartient
Aimons-nous les uns les autres

Il est bon de vivre sous le toit de sa maison
Où il fait chaud dans le foyer en compagnie de sa famille
La vie d’un réfugié est triste et pleine de doleurs
Il faut bien de rentrer chez soi et refais de nouveau la vie
Créons l’amour ne faisons pas la guerre

La vie de haine et de rancune est finie
Vivons ensemble comme nous vivions dans le temps
La guerre est finie
Voici la paix maintenant qui pointe à l’horizon
Oublions le passé et voyons l’avenir
Tout ce que je chante je l’ai découvert dans tes yeux de désespoir

Aimons-nous les uns et les autres
Pour un monde meilleur, un monde de joie
Un monde d’amour, un monde de vie
Ne nous tuons pas comme des animaux
Ayons pitié de la nouvelle génération
Ce monde de merveilles nous appartient
Dieu nous l’a donné
Construisons la fraternité

Arrête de pleurer et sèche tes larmes
C’est le moment de rentres au pays
La situation est calme
La vie est devenue tranquille et normale
Rentre au pays pour le développement
Réunisse tes forces pour le bâtir
Les enfants demandent l’éducation pour leur avenir

Il est bien de vivre sous le toit de sa maison
Où il fait chaud dans le foyer en compagnie de sa famille
La vie d’un réfugié est triste et pleine de doleurs
Il faut bien de rentrer chez soi et refais de nouveau la vie
Créons l’amour ne faisons pas la guerre

Refugees

Dieu nous l’a donné
Liberté
Paix
Et fraternité
Ce monde nous appartient
Aimons-nous les uns les autres
Ne nous tuons pas comme des animaux
Dieu nous l’a donné

REFUGIATS

 
La llibertat
La pau
La fraternitat
Aquest món ens pertany
Estimem-nos els uns als altres

És bo que cadascú visqui sota el sostre de casa seva
On hi ha escalf, en companyia de la seva família
La vida d’un refugiat és trista i plena de dolors
Cal tornar a casa i refer de nou la vida
Creem l’amor, no pas la guerra

La vida de l’odi i la rancúnia ha acabat
Visquem tots junts com vivíem fa temps
La guerra ha acabat
Vet aquí la pau, que assenyala l’horitzó
Oblidem del passat i mirem el futur
Tot el que canto ho he descobert als teus ulls de desesperació

Estimem-nos els uns als altres
Per a un món millor, un món d’alegria
Un món d’amor, un món de vida
No ens matem com animals
Tinguem pietat de la nova generació
Aquest món meravellós ens pertany
Déu ens el va donar
Construïm fraternitat

Deixa de plorar i asseca’t els ulls
És hora de tornar a casa
La situació és tranquil·la
La vida és calmada i normal
Torna a casa pel desenvolupament del teu país
Agafa forces per reconstruir
Els nens demanen educació pel seu futur

És bo que cadascú visqui sota el sostre de casa seva
On hi ha escalf, en companyia de la seva família
La vida d’un refugiat és trista i plena de dolors
Cal tornar a casa i refer de nou la vida
Creem l’amor, no pas la guerra

Refugiats

Déu ens ho va donar
Llibertat
Pau
Fraternitat
Aquest món ens pertany
Estimem-nos els uns als altres
No ens matem com animals
Déu ens ho va donar

 
 
 

 

Ndala Kasheba · Refugees

Pablo Milanés · Éxodo

pablo milanes 02

 

L’AUTOR

 
Pablo Milanés (Bayamo, Cuba, 1943) va ser una de les figures centrals de la Nova Trova, un moviment nascut a finals dels seixanta i percebut com la banda sonora de la revolució cubana. El seu periple personal i artístic es va mesclar amb el de les institucions (va arribar a ser diputat de l’Asamblea Nacional del Poder Popular) tot i que, amb els anys, lentament i sense ruptures, es va anar distanciant de la postura oficial fins trobar un espai propi de disconformitat i una manera de ser ell mateix, manifestant-se a favor del respecte a la discrepància i l’aturada de la repressió.

 

LA CANÇÓ

 
L’any 2000 va enregistrar el disc “Días de Gloria”, tot un exercici de maduresa artística on, entre boleros i textos de caire més aviat íntim, dedica una cançó als exiliats de l’illa de Cuba. En paraules de l’autor, “Éxodo” és “un pont d’amor, un homenatge als cubans que per un motiu o altre viuen fora del seu país”.

 

 

ÉXODO

 
¿Dónde están los amigos que tuve ayer?
¿Qué les pasó?
¿Qué sucedió?
¿A dónde fueron?
Qué triste estoy

¿Dónde están?
Ayer vieron a Pepe allí,
a Juan acá,
a Hildita allí,
y a Vladimir y a Tomás allá

Ese Pepe, ¡qué carpintero!
Juan, el electrónico, que inventó
más de una cosa para apretar al enemigo
Hildita, directora de orquesta, ¡qué estelar!

Vladimir, empresario,
cuántas broncas me echó por liberal
y Tomás, el pintor, de esos bellos paisajes
que ya no están

¿Dónde están?
Quiero verlos para saber
que soy humano,
que vivo y siento por mis hermanos
y ellos por mí

Donde estén
un saludo para decir
que los he amado
y he deseado
más de una vez
verlos conmigo aquí morir

 

 

Pablo Milanés · Éxodo

L’experiència de l’emigrant, en primera persona

Cada home que emigra té la seva història, una família que l’espera, un treball o projectes personals que deixa enrere. Cada emigrant que decideix enfrontar-se a aquest viatge és digne de respecte i viu una experiència intransferible que commou quan s’explica en primera persona. És per això que agraïm a l’Elizabeth López que ens fes arribar un dels seus relats, “Pequeño Viaje en la Vida de un Emigrante”, i que ens permeti compartir-lo aquí. Us convidem a descarregar-lo, llegir-lo i fer-lo córrer. Coincidint amb una edició modesta i en paper que se’n va fer el passat mes d’Abril, el periòdic El 9 Nou va publicar un article sobre el relat i l’autora que també podeu llegir en aquest link. Comptem amb ella per parlar-ne i llegir-ne algun fragment a la petita presentació que en farem a Oikia. Moltes gràcies, Eliza!
 
 
 
El 9 Nou, 5 de Maig de 2017_retall
 
 
 

L’experiència de l’emigrant, en primera persona

Las Cafeteras · La Bamba Rebelde

cafeteras-final-357-copy-1024x683
 
 

ELS AUTORS

 
Las Cafeteras són una banda fundada al 2006 per un grup de joves, tots ells fills d’immigrants, que es van conèixer en classes de música i ball al centre cultural Eastside Cafe de Los Angeles (EEUU). Junts van crear una fusió musical fresca i vibrant que mescla música d’arrel amb temàtiques actuals i que utilitzen com a vehicle per difondre missatges positius i construir ponts entre diferents cultures i comunitats.
 
 

LA CANÇÓ

 
L’any 2012 enregistren “La Bamba Rebelde”, una adaptació de “La Bamba”, peça icònica del cançoner tradicional mexicà que reivindica els drets dels immigrants i que, a través del seu videoclip, mostra la cara més positiva de la comunitat hispana de l’est de Los Angeles.
 
 

 

LA BAMBA REBELDE

 
Es La Bamba Rebelde que cantaré
porque somos chicanos de East L.A.
Ay, arriba y arriba y arriba iré
Yo no creo en fronteras, yo cruzaré
 
Es La Bamba, señores la melodía
que nos pone en el alma mucha alegría
Ay, arriba y arriba y arriba iré
Yo no soy marinero. Soy capitán
 
Ya no llores, llorona. Mi gente lucha
contra leyes racistas en Arizona
Ay, arriba y arriba y arriba iré
Yo no soy de la migra ni lo seré
 
Yo sí vengo del valle de San Gabriel
porque allí nos creamos, porque allí nos creamos, nuestra familia
Ay, arriba y arriba y arriba iré
Yo no soy marinero, soy chicano
 
Que vivan las mujeres de East L.A.
porque bailan La Bamba ay, lo haré, lo haré
Ay, arriba y arriba y arriba iré
 
 
 

Las Cafeteras · La Bamba Rebelde

Tinariwen · Sastanàqqàm

tinariwen

 
 

ELS AUTORS

 
Tinariwen són una banda referencial del que a la dècada dels vuitanta es va donar a conèixer com el blues del desert. Convertits en un grup de culte que guanya adeptes més enllà dels cercles de la world music, han anat evolucionant d’acord amb els vaivens polítics del Sàhara i l’existència convulsa del poble tuareg, del que són ambaixadors destacats. Les seves cançons són missatges d’esperança, compromís i una crida a la resistència. Les seves guitarres, el plor del nòmada desterrat.
 
 

LA CANÇÓ

 
La seva vinculació amb la franja geogràfica del Sàhara i el Sahel, l’espai àrid on viuen en exili permanent, ha fet del desert tot un símbol de la seva cultura. A “Sastanàqqàm” interpel·len al Teneré, on el poble tuareg ha anat edificat un sistema de vida propi i els seus signes d’identitat. Tota una oda al Sàhara i els seus nòmades.
 
 

 

SASTANÀQQÀM

 
Ténéré sastanàqqàm
Indek tifut n-imidiwàn
Tiled tasnit, tiled achàkwa
Aynayàn wàràn issindjày
Tissanàd tabaràt
S-àkkoz itran dàgh ichinnawàn
 
Ténéré sastanàqqàm
Indek tifut n-imidiwàn
Tissanàd umàgh i-aman
Dàgh-idàggàn wàràn anfalàl
Tissanàd asissinkàr
Dat adu indid inkàr
 
Ténéré sastanàqqàm
Indek immik was mad nàrti
Nàkk d-kàmm wàr nànmàksàn
Nàkk idjodadàgh nilmàd tekle
Isikilàn djer ikallàn
Ténéré Ténéré
Ténéré naghehàd-kàmm sas

DIGUES

 
Teneré, digues si hi ha alguna cosa millor
Que tenir els teus amics, la teva terra
I una pell de cabra nova que t’aïlli de l’aigua?
 
Trobar el teu camí amb la llum
De les quatre estrelles que brillen al cel
Saber trobar aigua
Al lloc més inversemblant
I aprofitar l’impuls del vent
Perquè t’ajudi a avançar
 
Digues, Teneré, com poden seguir units, tu i jo,
Sense odiar-nos l’un a l’altre?
Teneré, ara que he recorregut bona part d’aquest món
Teneré, et puc jurar que mentre estigui viu
Tornaré sempre a tu

 
 
 

Tinariwen · Sastanàqqàm